Mai li havia passat res de sobte, no s’havia llevat cap matí adonant-se d’un fet nou, amb alguna idea brillant, ni tant sols sabia si algun dia se li havia acudit alguna cosa. Tot passava molt lentament, desapercebut, s’anava construint un món que no coneixia i pensava, de tant en tant, que potser havia canviat. Coneixia, pel que li havien explicat, i, molt de passada, algunes històries mítiques, potser, Ulisses i tot allò del cant de les sirenes i Penèlope, sabia que Hel·lena havia provocat una guerra, Napoleó, el mur de Berlín, i llunyanament, Dalí, l’amor amb Gal·la, la tristesa del poeta Paul Éluard. Havia llegit alguns dels seus poemes i comprenia qui havia estat Elena Dmitrievna Diakonova per a ell, lluny de ser la musa d’un excèntric pintor, abans havia existit per Éluard.
S’adonava, així, que tot era amagat en unes lletres que potser ni tant sols eren certes; vivia en un món presumptament real i no sabia qui era, què l’havia creat. “Yo soy yo y mi circunstancia”, potser sí que Gasset tenia raó, descaradament, sí, tenia raó perquè cada segon de les seves existències li fornia un ésser, un individu únic, irrepetible. Era una estàtua creada pel seu temps, modelada lentament per la seva mare, el pare també, la llengua que parlava; encabida en un cos difícilment intercanviable, aleshores, potser, o més aviat segur no hauria estat qui és. Aclarim-ho, una existència sotmesa al corrent del riu, mai el mateix, mai la mateixa aigua.
No acostumava a pensar en la mort, però n’escoltava cançons, “Supplique peur être enterré a la plage de Sète”; això li feia pensar en un sentiment més dolç de la mort, de la vida, tal vegada, l’empenyia a buscar un altre punt de vista. Pensar en la mort com unes vacances, sota d’un pi, amb un “dernier repas” amb tots els amics, els companys de la vida a qui sabia del cert que estimava. També creia, com ells, que havien de beure conyac i vi i caçalla tots els que deixava. Així, se li feia la vida més clara, més tranquil·la, no temia ja Saturn i somreia a aquestes lletres. Sabia que algun dia restaria sota d’una alzinera, a casa seva.
La vida, al contrari de la mort, se li feia un xic més feixuga, es prenia massa a pit les circumstàncies, li passava per alt que només eren això, circumstàncies. I, certs dies, a rampells s’imaginava tragèdies, s’escrivia, es mutilava, analitzava les misèries d’una ciència ineficaç, d’una mentida ben dita, de la farsa quotidiana. Tot esdevenia dimecres de cendra, fins que a cert punt, tornava a relativitzar. Llavors, el riu seguia, fent meandres, cada dia una aigua diferent. Mirava la televisió, de tant en tant, i escrivia, sovint, en una mena de bloc que amb uns amicas havien creat.
Algú
