Des de l’ inici, havíem vingut a ser els més forts i els més feliços. Crèiem, creiem que atraparem el somni impossible. Estem segurs dels nostres cossos, de les mirades alienes, confiem en les nostres mans i el nostre esforç.
La nostra funció, un cop arribats aquí, assabentats de tot, o de gairebé tot, es preveia ben senzilla: aconseguir el triomf. Una guerra guanyada a tots els aspectes, a la sort, a la bellesa, a la joventut; anàvem més enllà de la vida amb projectes titànics convençuts que el temps aniria al torn del nostre embat.
Assedegats, vam anar a trobar el mar més gran, els fruits dels arbres més frondosos havien de ser nostres i res s’acabaria mai. Calia salvar el món tot enfrontant-s’hi, cara a cara. Els mots més arrogants varen ser els nostres. No volem que se’ns escapi la lluita ni la llibertat ni volem fer un pas enrere. Havíem vingut a menjar-nos el món i a morir dignes després del cop final. Tot havia de ser joia, ulls brillants, ovacions darrere nostre. L’amor també era abastable, imprescindible; era a l’abast de les nostres mans.
Un dia, potser era avui, ens vam adonar que els somnis ho serien sempre, que el que sabíem, el que volíem era molt més lluny de la nostra barca i el so del rellotge incessant no ens deixava ni un moment. Algú, alguna cosa s’ha colat entre les nostres vides, és cert el port que busquem? No, tant sols queda esperança…
Algú
