Aquesta és una primavera que no ho sembla; no fa gens de calor, i, al matí, l’aire no du l’olor de flors i herba amb un toc de cafè. Els dies van passant de manera indiferent, no s’escapen, però, no són pausats, no hi ha la pau immensa que, a vegades, omple silencis. Falta la serenitat esvelta i blanca dels dies tranquils, plens de terra molla que sovint els acullen. Sembla que certes estones fan nosa i es fa estrany encendre foc. El mosaic del pis es fa pesat i dur en una fotografia i esdevé encara més trist i més fosc perquè porta retorns d’altres estances i altres rialles.
Només tímidament s’acosta la calma, massa amagada; hi és, malgrat tot, perquè la percepció dels objectes, de la llum i de certs vespres és, d’una manera molt minsa, plaent. Sense dir res, aportant imatges passades i olors, també, les hores s’esllavissen avall i es desfan aportant un alleujament. El blanc dels vestits torna als aparadors i un petit ímpetu i atreviment; egoisme, potser, dignitat, cobra vida, creixent com les bardisses filat amunt. Olor de sopar d’estiu i una altra empenta de calor, amb la petita por a la butxaca, per si l’he de fer servir en algun moment.
Algú
