Enfilo les escales de ferro amunt i diviso, enllà, un punt de retorn. El mateix pensament que passa pel cap quan es passa per l’ indret. Tardes de dimarts, gats, xocolata i alguns gargots que parlaven de nosaltres. El buit, el clast desafortunat de temps que hi ha entre llavors i avui, és un trau desmesurat sense confins de mi.
Oloro la tarda de l’hora estesa i res no ha esdevingut. Aleshores, una quietud ve a redimir-me dels mils de notes en lletra petita escanyada que són aquest buit. Però, la busca assenyala també el no-res. Potser, si no fos per aquest absurd lapse de temps tan evident no tindria tantes ganes de morir-me.
Algú
