La pau que podríem respirar ja no hi és. S’expandeix en l’espai no palpable que és el temps i ens prem cada cop més fort per fer-nos veure que són absurdes les hores. Alguns noms escrits ens recorden que no els hem llegit mai, que és ara el primer cop. I plorem, també, per primera vegada. Entenem la ràbia pel canvi incessant perquè ja hem perdut qui varem ser. No hem tingut mai, arrapats a les cames, cap dels dos cossos dels dos noms escrits. A partir d’ara, ja som uns altres.
Algú
