Sempre s’han buscat els dos bàndols que han de ser irreconciliables, amb uns bons i uns dolents, i uns dolents i uns bons. Sempre s’ha buscat la visió esbiaixada del que es positiu inegatiu en funció, únicament, de la part a la que es pertanyi i a la que s’odiï. S’ha mort l’autocrítica. Hem mort l’autocrítica simplificant les opinions a les que hi ha dins d’algun pot etiqueta que, en la mateixa operació de despotricar dels ideals de butxaca, se n’embutxaca uns quants dels colors mes convenients.
No hi ha bons ni dolents,i no hi ha tantes diferencies entre ningús. I no som tan afortunats de ser els posseïdors de la veritat absoluta. Ho sento. Potser caldria saber que la llibertat també te un límit, i que compartim dimensions amb altres universos als que no cal titllar, d’entrada, de dolents i innecessaris, perquè en aquest gest, caiem en la nostra mateixa trampa.
Al no voler renunciar a la dicotomia entre nosaltres i ells, els bons i els dolents, caiem en el parany del… oh no!! Es just al contrari, justament l’oposat del que vull aconseguir,…o es que no ens en em sortit encara… del cel i de l’infern?
Ella
Ella… Per alguns sembla que el cel i l’infern ni tan sols existeixen. Només m’agradaria demanar-los, siusplau, que almenys respectin els qui hi creuen. És un petit esforç de tolerància i d’obertura (sí, d’obertura!)Per què confonen les línies paraleles i només en veuen una? Qui té un problema?
Gràcies, ella. Endavant!
Algú