Un escàs racó ple de palíndroms on retrobar-se amb els vells desitjos.
Un dissabte a la tarda, un dissabte qualsevol a la tarda, a recer de les pel·lícules que han de dir tot el que tothom calla… tot el que ni elles saben dir. Un espai buit de sons i silencis, una fuga cap a dimensions desconegudes on, per moments, un es pot sentir volar, malgrat no tenir ales ni conèixer els racons del cel.
Ara que els núvols emmascaren el tros de cel que es veu des del menjador de casa, ploro els temps en que no es percebia la pluja ni el sol, i tot era un riu desbordat de possibilitats somiades. Els patis ja no bullen de sang ni de fang, i ara ens haurem de guardar de la pluja dels temps, i de la immensa por a la por de créixer.
Que cadascú s’esguardi al més minúscul i escàs racó, on pugui retrobar-se, si pot i vol, amb alguns vells desitjos.
Enyoro aquests racons que conec bé i que compartíem. Trobo a faltar qui érem i els nostres somnis, que s’han anat desfent. Tornaria, també, a les ralitats passades on encara podíem imaginar-nos. Avui no guardem ni la pols d’aquell tresosr perquè ens hem convertit, potser, en allò que esperàvem.