BLOCPUNTCAT -articles a la xarxa-

racons

alguero — Sat, 12 Mar 2011 13:54:17 +0000

Un escàs racó ple de palíndroms on retrobar-se amb els vells desitjos.

Un dissabte a la tarda, un dissabte qualsevol a la tarda, a recer de les pel·lícules que han de dir tot el que tothom calla… tot el que ni elles saben dir. Un espai buit de sons i silencis, una fuga cap a dimensions desconegudes on, per moments, un es pot sentir volar, malgrat no tenir ales ni conèixer els racons del cel.

Ara que els núvols emmascaren el tros de cel que es veu des del menjador de casa, ploro els temps en que no es percebia la pluja ni el sol, i tot era un riu desbordat de possibilitats somiades. Els patis ja no bullen de sang ni de fang, i ara ens haurem de guardar de la pluja dels temps, i de la immensa por a la por de créixer.

Que cadascú s’esguardi al més minúscul i escàs racó, on pugui retrobar-se, si pot i vol, amb alguns vells desitjos.

Article curt

alguero — Mon, 07 Mar 2011 09:40:26 +0000

Voldria ser algú que no sóc i que no seré mai. L’angoixa més gran, el que més em turmenta, ara, és que no podré fugir mai de mi.

Algú

universos paral·lels

alguero — Fri, 25 Feb 2011 10:26:57 +0000

Sempre s’han buscat els dos bàndols que han de ser irreconciliables, amb uns bons i uns dolents, i uns dolents i uns bons. Sempre s’ha buscat la visió esbiaixada del que es positiu inegatiu en funció, únicament, de la part a la que es pertanyi i a la que s’odiï. S’ha mort l’autocrítica. Hem mort l’autocrítica simplificant les opinions a les que hi ha dins d’algun pot etiqueta que, en la mateixa operació de despotricar dels ideals de butxaca, se n’embutxaca uns quants dels colors mes convenients.

No hi ha bons ni dolents,i no hi ha tantes diferencies entre ningús. I no som tan afortunats de ser els posseïdors de la veritat absoluta. Ho sento. Potser caldria saber que la llibertat també te un límit, i que compartim dimensions amb altres universos als que no cal titllar, d’entrada, de dolents i innecessaris, perquè en aquest gest, caiem en la nostra mateixa trampa.

Al no voler renunciar a la dicotomia entre nosaltres i ells, els bons i els dolents, caiem en el parany del… oh no!! Es just al contrari, justament l’oposat del que vull aconseguir,…o es que no ens en em sortit encara… del cel i de l’infern?

Ella

La xarxa

alguero — Wed, 23 Feb 2011 13:45:56 +0000

La pau que podríem respirar ja no hi és. S’expandeix en l’espai no palpable que és el temps i ens prem cada cop més fort per fer-nos veure que són absurdes les hores. Alguns noms escrits ens recorden que no els hem llegit mai, que és ara el primer cop. I plorem, també, per primera vegada. Entenem la ràbia pel canvi incessant perquè ja hem perdut qui varem ser. No hem tingut mai, arrapats a les cames, cap dels dos cossos dels dos noms escrits. A partir d’ara, ja som uns altres.

Algú

EXTRAESCOLARS

alguero — Sun, 24 Oct 2010 18:27:26 +0000

Enfilo les escales de ferro amunt i diviso, enllà, un punt de retorn. El mateix pensament que passa pel cap quan es passa per l’ indret. Tardes de dimarts, gats, xocolata i alguns gargots que parlaven de nosaltres. El buit, el clast desafortunat de temps que hi ha entre llavors i avui, és un trau desmesurat sense confins de mi.

Oloro la tarda de l’hora estesa i res no ha esdevingut. Aleshores, una quietud ve a redimir-me dels mils de notes en lletra petita escanyada que són aquest buit. Però, la busca assenyala també el no-res. Potser, si no fos per aquest absurd lapse de temps tan evident no tindria tantes ganes de morir-me.

Algú

Tardor?

alguero — Mon, 18 Oct 2010 13:04:53 +0000

Aquesta és una primavera que no ho sembla; no fa gens de calor, i, al matí, l’aire no du l’olor de flors i herba amb un toc de cafè. Els dies van passant de manera indiferent, no s’escapen, però, no són pausats, no hi ha la pau immensa que, a vegades, omple silencis. Falta la serenitat esvelta i blanca dels dies tranquils, plens de terra molla que sovint els acullen. Sembla que certes estones fan nosa i es fa estrany encendre foc. El mosaic del pis es fa pesat i dur en una fotografia i esdevé encara més trist i més fosc perquè porta retorns d’altres estances i altres rialles.

Només tímidament s’acosta la calma, massa amagada; hi és, malgrat tot, perquè la percepció dels objectes, de la llum i de certs vespres és, d’una manera molt minsa, plaent. Sense dir res, aportant imatges passades i olors, també, les hores s’esllavissen avall i es desfan aportant un alleujament. El blanc dels vestits torna als aparadors i un petit ímpetu i atreviment; egoisme, potser, dignitat, cobra vida, creixent com les bardisses filat amunt. Olor de sopar d’estiu i una altra empenta de calor, amb la petita por a la butxaca, per si l’he de fer servir en algun moment.

Algú

Busca’m

alguero — Fri, 30 Oct 2009 15:04:30 +0000

Va néixer a la Taiwan, un dia boirós, carregat. Era l’ambient que veiem quan surt aquest país a la televisió, de fet, l’únic que coneixem. De temps, però, no se n’hi va estar massa. Havia de ser útil i allà no ho era. A l’avió, bitllet d’anada, sense tornada, tot eren imitacions d’un luxe sospitosament embriagador: boes de color de rosa, bates amb farbalans, la més exquisida llenceria fabricada amb imitació de setí, blondes i transparències abundants, olors fortes encabides en miniatures de vidre, bosses d’una pell que desprenia olor de plàstic… Tot va ser aterrar vora el mediterrani quan es va topar amb el nou ambient, no menys boirós que el de Taiwan, i va ser seleccionada per entrar al nou local de la família Xao-Yung, una gent silenciosa, deien els veïns, potser massa. Va estar gairebé nou mesos exposada a la calor sufocant de la ciutat rere un vidre mig despintat amb l’esperança que potser alguna d’aquelles dones de llavis i pits inflats entrés a demanar per ella. El destí o l’atzar, però, va fer que en un moment tot s’acabés. Van ser uns dies tristos, i va estar expectant fins l’últim moment; finalment, els Xao-Yung li donaven el passaport d’anada al nou i flamant contenidor que feia uns dies l’ajuntament havia col·locat a la cantonada del local. Ell, però, la va agafar i la va dur de viatge cap als crits, corredisses, bestieses, barbaritats, alcohol, pluja. Es va perdre en aquest món de nits sense fi; algú la va rescatar de l’escòria i li va oferir escalfor envoltant-la en un cartró verd. Obre’m, li van tatuar. Qui sap on és ara, qui sap on para…

…NO TÉ MIDA, NO TÉ TEMPS

alguero — Thu, 24 Sep 2009 13:11:18 +0000

Des de l’ inici, havíem vingut a ser els més forts i els més feliços. Crèiem, creiem que atraparem el somni impossible. Estem segurs dels nostres cossos, de les mirades alienes, confiem en les nostres mans i el nostre esforç.

La nostra funció, un cop arribats aquí, assabentats de tot, o de gairebé tot, es preveia ben senzilla: aconseguir el triomf. Una guerra guanyada a tots els aspectes, a la sort, a la bellesa, a la joventut; anàvem més enllà de la vida amb projectes titànics convençuts que el temps aniria al torn del nostre embat.

Assedegats, vam anar a trobar el mar més gran, els fruits dels arbres més frondosos havien de ser nostres i res s’acabaria mai. Calia salvar el món tot enfrontant-s’hi, cara a cara. Els mots més arrogants varen ser els nostres. No volem que se’ns escapi la lluita ni la llibertat ni volem fer un pas enrere. Havíem vingut a menjar-nos el món i a morir dignes després del cop final. Tot havia de ser joia, ulls brillants, ovacions darrere nostre. L’amor també era abastable, imprescindible; era a l’abast de les nostres mans.

Un dia, potser era avui, ens vam adonar que els somnis ho serien sempre, que el que sabíem, el que volíem era molt més lluny de la nostra barca i el so del rellotge incessant no ens deixava ni un moment. Algú, alguna cosa s’ha colat entre les nostres vides, és cert el port que busquem? No, tant sols queda esperança…

Algú

principi d’abstinència

alguero — Sat, 04 Jul 2009 13:41:40 +0000

una bona manera de començar es deixant les connexions de videos repetitius, de pàgines repetitives, de vides repetitives. De mapes confosos, de informació maldestre. De massa activitat. De notes, currículums, de programes de festes majors i de vols barats. De massa imatges que s’incrusten a la retina i no deixen viure en pau.

La llibertat es el que ens esclavitza. S’ha acabat. La vida està allà fora (inclús a Mart) Aquí tot son fulles que cauen.

Et dic, doncs, un adeu cordial, mal món. A partir d’ara seré jo qui t’utilitzi.

OMPLIR BUITS

alguero — Mon, 22 Jun 2009 10:59:33 +0000

Mai li havia passat res de sobte, no s’havia llevat cap matí adonant-se d’un fet nou, amb alguna idea brillant, ni tant sols sabia si algun dia se li havia acudit alguna cosa. Tot passava molt lentament, desapercebut, s’anava construint un món que no coneixia i pensava, de tant en tant, que potser havia canviat. Coneixia, pel que li havien explicat, i, molt de passada, algunes històries mítiques, potser, Ulisses i tot allò del cant de les sirenes i Penèlope, sabia que Hel·lena havia provocat una guerra, Napoleó, el mur de Berlín, i llunyanament, Dalí, l’amor amb Gal·la, la tristesa del poeta Paul Éluard. Havia llegit alguns dels seus poemes i comprenia qui havia estat Elena Dmitrievna Diakonova per a ell, lluny de ser la musa d’un excèntric pintor, abans havia existit per Éluard.

S’adonava, així, que tot era amagat en unes lletres que potser ni tant sols eren certes; vivia en un món presumptament real i no sabia qui era, què l’havia creat. “Yo soy yo y mi circunstancia”, potser sí que Gasset tenia raó, descaradament, sí, tenia raó perquè cada segon de les seves existències li fornia un ésser, un individu únic, irrepetible. Era una estàtua creada pel seu temps, modelada lentament per la seva mare, el pare també, la llengua que parlava; encabida en un cos difícilment intercanviable, aleshores, potser, o més aviat segur no hauria estat qui és. Aclarim-ho, una existència sotmesa al corrent del riu, mai el mateix, mai la mateixa aigua.

No acostumava a pensar en la mort, però n’escoltava cançons, “Supplique peur être enterré a la plage de Sète”; això li feia pensar en un sentiment més dolç de la mort, de la vida, tal vegada, l’empenyia a buscar un altre punt de vista. Pensar en la mort com unes vacances, sota d’un pi, amb un “dernier repas” amb tots els amics, els companys de la vida a qui sabia del cert que estimava. També creia, com ells, que havien de beure conyac i vi i caçalla tots els que deixava. Així, se li feia la vida més clara, més tranquil·la, no temia ja Saturn i somreia a aquestes lletres. Sabia que algun dia restaria sota d’una alzinera, a casa seva.

La vida, al contrari de la mort, se li feia un xic més feixuga, es prenia massa a pit les circumstàncies, li passava per alt que només eren això, circumstàncies. I, certs dies, a rampells s’imaginava tragèdies, s’escrivia, es mutilava, analitzava les misèries d’una ciència ineficaç, d’una mentida ben dita, de la farsa quotidiana. Tot esdevenia dimecres de cendra, fins que a cert punt, tornava a relativitzar. Llavors, el riu seguia, fent meandres, cada dia una aigua diferent. Mirava la televisió, de tant en tant, i escrivia, sovint, en una mena de bloc que amb uns amicas havien creat.

Algú