BLOCPUNTCAT -articles a la xarxa-

Demano valor per desenfundar l’espasa i llançar-me a la guerra amb el desconegut.

Valor per matar sense ofenses ni culpes, per morir sense orgull ni virtud.

La feblesa dels dies s’escorre, de pressa, per les esquerdes de les partes que detingudament han vist com hem feia gran, i la por m’envaeix de la mateixa manera que una riuada desfermada per l’excés de pluja pot negar els camps. I les tempestes que l’acompanyen m’embogeixen.

Demano valor per a escapar-me, perquè ara ja no calen màrtirs, per més que els morts creguin en Déu. 

ella

Tweet

Vet aquí que una vegada hi havia un grup de persones que solien anar reunides; no per afinitat, no per tenir el mateixos gustos, no per que tinguessin els mateixos objectius a la vida. Simplement, hi havia alguna força, física potser (qui sap quantes lleis s’assentaven als seus peus), que els unia i no podien separar-se, per res. De tant en tant, potser massa sovint, s’escridassaven, s’insultaven mútuament; sí, s’odiaven i s’ho deien cara a cara. Quan passaven aquestes eternitats de rauxa vomitada, tornava, també força sovint, la lluïssor benvolent dels cels oberts. Passaven per uns carrers empedrats i antics, i, de tant en tant, s’atipaven de pols.

El grup, el ramat no pas cec ni ignorant de cap de les banalitats mundanes, però tampoc de cap dels profunds raonaments que, en certes ocasions, han estat l’origen d’una fi precipitada; passava, subsistia, se sobrevivien els uns als altres. No hi faltava mai la iniciativa, el so excèntric del bullici de la ciutat, l’acte darrer de fites consumades. I, també, els silencis, èpoques fosques de cavallers i batalles, de guerres amb espases i sons d’una armadura rovellada; davallades de segles enrera, sendes per uns camins de fang plens de lletres, ports, presons, ponts, precipicis, fondalades.

De dalt estant, un dia decidiren ser pirates, donar veu als desacords, a les íntimes contradiccions; plasmar aquella estranya força als suburbis de la modernitat endreçada. Uns de nits, altres de sol, altres de ciència pura, filosofia… es reuniren per separat a alçar la veu en silenci per fer un elogi, a l’engròs, de l’escriptura. Mal planejat, desendreçat, a les envistes d’un fracàs massa evident. I somreien, malgrat tot, perquè es van redimir, s’adreçaren al no res i els agradava, els satisfeia. Així viuen encara, palplantats al món, neguitejats, amb una profunda ràbia tolerada.

Vet aquí que aquest ramat som tots nosaltres (sí, vosaltres, els pocs que ho enteneu) i no demanem res, creem absurditats de fira i demà ella en dirà alguna cosa i, a la nit, algun consell potser. Algú més vol parlar de vosaltres? Algú més vol parlar-ne amb vosaltres? I de nosaltres, què se n’ha fet?

 Algú

Tweet

Ara, que sembla que la tempesta s’acaba, passeja damunt les sanefes intentant evitar els rierols que s’han anat formant entre el mosaic desordenat i gris. Xarol negre sobre anys d’històries mortes, sota cames depilades, blanques, camins sinuosos d’anada i tornada al cinema. El pas ràpid, decidit li dissimula els peus grans i les mitges estripades, amb el foradet culpable de la carrera untat de pinta ungles barat. Mira contínuament l’hora, el taló dret trepitja un clot, ella li fa fer el mateix a l’esquerre mentre amb la mà es mulla la galta amb la resta de la gota que li acaba de caure a l’altra.

Passa davant d’un aparador il·luminat i mira el seu reflex en el vidre. S’omple d’orgull en veure el jersei rosa que du i es pentina el serrell seguint l’etern ritual; primer el cantó dret, després l’esquerre. Li queda bé el nou pentinat, cabells curts, serrell llarg. Gairebé deu minuts fa que mira la seva imatge reflectida en ple passeig de Gràcia, fins i tot comença a ser objecte dels objectius viciats de tants de guiris  com corren. El rellotge reflectit a l’aparador li torna un senyal en forma de llum rutilant que li serveix per fer tornar el seu cap a la rutina. Deixa d’ admirar-se i arrenca a córrer carrer avall amb tanta mala sort que un dels talons li rellisca, perd l’equilibri i queda estesa de panxa a terra. No gosa aixecar-se i, tímidament, se li esllavissen dues llàgrimes de ràbia.

 Quan aconsegueix aixecar-se observa la ferida del seu genoll esquerre, força contundent. La sang la mig mareja i entra en una llibreria a intentar salvar-se. Passa una hora asseguda en una cadira entapissada d’una roba de pell de préssec que no pot deixar d’acaronar, mirant com lectors obsessius i estranys demanen absurditats. S’enamora a primera vista del noi camallarg amb nas etern que ha entrat amb un seient de bici. L’ha mirada i ella ha somrigut, ara encara acarona amb més força l’ entapissat, amb una mena de passió malaltissa que li arriba a fer prémer les cames amb força, fet que li provoca un segon plaent. 

Minuts més tard, torna a caminar sobre la catifa engalanada de genialitats. Va avall, ja sense mitges, deixant, així, més a prop les sinuoses portes de camins paradisíacs. Ara, amb els ulls entre dibuixos obscurs de color de dol. Trenca a la dreta i aferma el pas, l’alleugera. Dels peus grossos al cap li recorre la pressa que apunta enfora. En els semàfors es mira els peus i la ferida, la fa més gustosa, salvatge; es diu. Se li allarguen els llavis malèvolament i ara ja és verd, però resta immòbil, amb les ninetes fixades en el genoll esquerre, el blanc de la tarda, futur objecte de cobejança per a mans de cavallers.

Passa un carrer, un altre, més pells a la brasa, algun pakistanès, el dels pedals amb boles, l’amic de pagès… S’entreté responent formalitats, demanant pel Sud que no pot suportar, fabricant paraules per la mare d’ell, i per l’àvia i la coca, i  per la porta del pis i li dóna les gràcies per regar les flors, quan pugi ja diré que he vingut. Definitivament fa tard, amb els dits, llargs, repassa les entranyes de la bossa, mentre va caminant; una grapa enganxa el mòbil i li tremola el pols mentre intenta amb l’ungla mig despintada prémer el telefonet verd. Passen dos segons, per ella una hora i un quart i una veu tranquil·la li reposa l’alè, esmenta el genoll, la sang, la ferida, el vermell i les cames que du cobertes de carn, que fa sang. S’excita uns instants, vacil·la, s’enrojola, penja i segueix caminant.

Encara dos carrers més, en arribar una cervesa, un gintònic, potser, després, llençols nous suats. Espanta les mosques i es torna a mirar en un suport nou. Mentre ha durat el seu camí d’Odisseu en miniatura la llum se n’ha anat, la seva imatge ja no es pot veure als vidres que guarden regals embolicats. Però, es posa bé la roba, s’imagina la ratlla del mig i hi passa, novament, les mans, comprova, forat per forat, si les arracades sobreviuen la gran ciutat. Ja hi és, passeja els dos ulls pels voltants i el veu al bar, assentat, hi arriba d’esma, però encara de lluny senyala el triomf. Es calma, camina li arriba al costat, li amanyaga el forat de l’orella i se sent la grua del costat. 

Algú     

Tweet

 Si algú, en part, s’hi sent identificat que pensi que és una forma d’elogi, però de crítica mai.  Ara, que sembla que la tempesta s’acaba, passeja damunt les sanefes intentant evitar els rierols que s’han anat formant entre el mosaic desordenat i gris. Xarol negre sobre anys d’històries mortes, sota cames depilades, blanques, camins sinuosos d’anada i tornada al cinema. El pas ràpid, decidit li dissimula els peus grans i les mitges estripades, amb el foradet culpable de la carrera untat de pinta ungles barat. Mira contínuament l’hora, el taló dret trepitja un clot, ella li fa fer el mateix a l’esquerre mentre amb la mà es mulla la galta amb la resta de la gota que li acaba de caure a l’altra. Passa davant d’un aparador il·luminat i mira el seu reflex en el vidre. S’omple d’orgull en veure el jersei rosa que du i es pentina el serrell seguint l’etern ritual; primer el cantó dret, després l’esquerre. Li queda bé el nou pentinat, cabells curts, serrell llarg. Gairebé deu minuts fa que mira la seva imatge reflectida en ple passeig de Gràcia, fins i tot comença a ser objecte dels objectius viciats de tants de guiris  com corren. El rellotge reflectit a l’aparador li torna un senyal en forma de llum rutilant que li serveix per fer tornar el seu cap a la rutina. Deixa d’ admirar-se i arrenca a córrer carrer avall amb tanta mala sort que un dels talons li rellisca, perd l’equilibri i queda estesa de panxa a terra. No gosa aixecar-se i, tímidament, se li esllavissen dues llàgrimes de ràbia. Quan aconsegueix aixecar-se observa la ferida del seu genoll esquerre, força contundent. La sang la mig mareja i entra en una llibreria a intentar salvar-se. Passa una hora asseguda en una cadira entapissada d’una roba de pell de préssec que no pot deixar d’acaronar, mirant com lectors obsessius i estranys demanen absurditats. S’enamora a primera vista del noi camallarg amb nas etern que ha entrat amb un seient de bici. L’ha mirada i ella ha somrigut, ara encara acarona amb més força l’ entapissat, amb una mena de passió malaltissa que li arriba a fer prémer les cames amb força, fet que li provoca un segon plaent.   Minuts més tard, torna a caminar sobre la catifa engalanada de genialitats. Va avall, ja sense mitges, deixant, així, més a prop les sinuoses portes de camins paradisíacs. Ara, amb els ulls entre dibuixos obscurs de color de dol. Trenca a la dreta i aferma el pas, l’alleugera. Dels peus grossos al cap li recorre la pressa que apunta enfora. En els semàfors es mira els peus i la ferida, la fa més gustosa, salvatge; es diu. Se li allarguen els llavis malèvolament i ara ja és verd, però resta immòbil, amb les ninetes fixades en el genoll esquerre, el blanc de la tarda, futur objecte de cobejança per a mans de cavallers. Passa un carrer, un altre, més pells a la brasa, algun pakistanès, el dels pedals amb boles, l’amic de pagès… S’entreté responent formalitats, demanant pel Sud que no pot suportar, fabricant paraules per la mare d’ell, i per l’àvia i la coca, i  per la porta del pis i li dóna les gràcies per regar les flors, quan pugi ja diré que he vingut. Definitivament fa tard, amb els dits, llargs, repassa les entranyes de la bossa, mentre va caminant; una grapa enganxa el mòbil i li tremola el pols mentre intenta amb l’ungla mig despintada prémer el telefonet verd. Passen dos segons, per ella una hora i un quart i una veu tranquil·la li reposa l’alè, esmenta el genoll, la sang, la ferida, el vermell i les cames que du cobertes de carn, que fa sang. S’excita uns instants, vacil·la, s’enrojola, penja i segueix caminant. Encara dos carrers més, en arribar una cervesa, un gintònic, potser, després, llençols nous suats. Espanta les mosques i es torna a mirar en un suport nou. Mentre ha durat el seu camí d’Odisseu en miniatura la llum se n’ha anat, la seva imatge ja no es pot veure als vidres que guarden regals embolicats. Però, es posa bé la roba, s’imagina la ratlla del mig i hi passa, novament, les mans, comprova, forat per forat, si les arracades sobreviuen la gran ciutat. Ja hi és, passeja els dos ulls pels voltants i el veu al bar, assentat, hi arriba d’esma, però encara de lluny senyala el triomf. Es calma, camina li arriba al costat, li amanyaga el forat de l’orella i se sent la grua del costat.      

Algú

Tweet

Més puntual que la primavera, quan arriba aquest temps la PREGUNTA per excel·lència es la següent: I que faràs l’any que ve? Doncs bé, a tot això hi ha diverses respostes, la més freqüent  de les quals es la següent: ENCARA NO HO SÉ. 

Però potser caldria anar més enllà dins la mateixa pregunta i demanar-se: I Que voldries fer? I es en aquest punt on conflueixen els dubtes d’identitat i els que es deriven de l’activitat a la que dediquem el nostre temps, i s’accentua el desconcert quan s’evidencia que la resposta més freqüent es la mateixa que abans, o inclús pitjor, ja que s’acostuma a eliminar l’adverbi i a deixar     la resposta en una nuesa delirant: NO HO SE. 

Plantejar-se a que es dedicarà un any (o un curs) es un gran dilema. Podríem dir que la nostra generació vivim en un carpe annum (traducció maldestre del carpe diem), en un estat on es viu l’any a any sense pensar en l’any següent i on el que compta es el anar tirant.  

I  aquí ja hem topat amb el dimoni: ANAR TIRANT. Realment hem vingut a la vida a dedicar la nostra activitat a un vil i rutilant anar tirant? Si en un excés de barreja prenem a l’activitat com la materialització de la identitat (teorema que he extret de les mil vegades que es diu: vull dedicar-me a alguna cosa de lo meu) el fet d’estar en un anar tirant permanent es més greu del que en un principi es podria arribar a pensar. 

Amb això no vull dir que prendre decisions anualment sigui dolent, el que crec que es dolent es no saber ben bé a que es volen encaminar (¡ si realment es volen encaminar! ) aquestes accions.  Per tant, el problema no sorgeix del fet de tenir plans anuals, quinquennals, mensuals o diaris. El problema es quan el rerafons de les decisions que prenem al final del període de dubte no es basen en un consens decidit del que realment es vol fer, sinó que estan més basats en els terminis burocràtics d’inscripcions i reserves que ens fan decidir que potser si, que per un any més, anirem tirant.

ella 

Tweet

La feina; la televisió, al vespre; les xafarderies del poble, de la ciutat, quan es tracta de xafardejar, tot s’hi val; no arriben a tenir força suficient per acabar-nos d’arrabassar un dubte etern: qui sóc? Tots, en algun moment de la nostra existència, sigui quina sigui, ens ho hem demanat; potser no d’una manera tan directa, però, la insinuació de l’essència d’aquesta qüestió es fa evident en l’aire, en la remor de qualsevol bar, en cada un dels instants (fraccions de segon) en què la nostra ment es queda en blanc. 

El dubte pot passar desapercebut, però, a vegades, es manté ferm dins nostre i pot arribar a causar problemes. L’equilibri entre aquestes dues posicions, l’estat de nirvana identitari, hauria de construir-se com un estat on poder-hi estar còmode. D’una banda, poder arribar el més profundament possible a la resposta, i, de l’altra, prendre-s’ho amb un cert punt d’humor, fins i tot, amb un cert punt d’ironia sense, és clar, deixar de tenir-ho present mai. 

No parlo d’una identitat política, sexual, cultural, professional… Sinó d’una identitat sense adjectius, més aviat de La identitat, la que cada un de nosaltres té o adquireix pel fet de ser una persona que conviu amb altres com ella, pel fet d’ haver-se construït dins d’una família, d’una societat, d’haver tingut unes experiències determinades, d’haver estat en contacte amb unes persones determinades. La identitat que tenim per haver estat tots els dies i les hores de la nostra vida amb nosaltres mateixos. 

Doncs bé, deixant de moment apartats els temes més personals; les experiències viscudes, els gens que duem, els episodis que més ens han marcat, etc, hi ha una part d’aquesta identitat que, per més que no vulguem, forma part del nostre caràcter i influeix en la manera com actuem. La història que ens precedeix, tota, té alguna cosa a veure amb qui som. Podem, per exemple, mirar enrere, cap al Cisma d’Occident o la caiguda de l’Imperi Otomà i observar, també, la cultura que ens és més propera en el temps i en la que ens hem fet, la cultura cristiana. 

No ens influeix el fet (no és un fet històric, és clar, però en part, és cultural) de ser descendents d’Adam i tota la història que ve darrere? De vegades, com tots, dubto de qui sóc. No he rebut mai educació, ni cap mena de formació religiosa, però, m’adono que, en part, algunes de les coses que penso i la manera com actuo tenen molt a veure, per més que em pesi dir-ho i reconèixer-ho, amb aquesta cultura de la qual sé tan poc. M’agradaria, per tot això, conèixer aquesta tan mínima part de la meva identitat. 

Algú

Tweet

Portava més d’una copa quan vam entrar a la discoteca. Sabia que era una discoteca senzilla, de poble, però una discoteca al cap i a la fi. On la gent es vesteix amb les millors gales (les gales horteres de poble, no pas les gales de per exemple, del nick havana de barcelona) però perquè toca. Perquè és dissabte, perquè avui es va a xocolat. I sobretot, perquè avui ve Ell. Ell, un actor famós, guapo, que està fort, que està bo. I per això, totes les nenes anaven vestides amb les millors gales. Curtes, com més curtes millor, amb la ratlla dels ulls més ben feta que mai. I feien cua, totes feien cua, oblidant per un moment, les seves tristes vides. Amb l’única il·lusió de veure’l. I de fer-li 2 petons, i de sentir com Ell els hi deia: k tal?- Simplement això. I sentir-se especial per moments, pq potser a una l’havia mirat més, o a una altra li havia fet la pregunta de rigor amb més entusiame, o potser a l’altra realment li havia agradat el seu físic. Mentre per Ell, cada petó era un euro més, cada mirada, 50 cèntims, cada k tal, 10 euros. I se’l veia cansat de petonejar, cansat de fer una firma sense cap mèrit, cap més mèrit del de ser simplement guapo, tenir bon cos.

M’ho mirava, des de la distància, i em preguntava qui devia ser més infeliç…Si Ell, per passar una nit de dissabte petonejant gent desconeguda, venent un petó, venent la seva imatge…o les pobres noies, creient-se especials, fent-se fotos amb Ell, admirant una ombra, algú que els hi dóna un petó de la mateixa manera que la màquina de tabac els treu el paquet…

De tot plegat n’he tret tristesa, he vist la imatge de la soledat, de la pobresa de ment, de l’agafar-se on no toca, un per guanyar diners, els altres per tenir l’anècdota…I tot d’un plegat, la tornada a casa, amb la xana com a música de fons…calenta, calenta…com a mínim algú que ho diu tot ben clar…General

Tweet

Ja de bon matí s’endevinava que no hi hauria roses, i que no hi hauria més llibre que  el que llegiríem a lletra pagada als amics. Un raig de frustració, encara de bon matí, corria per les paradetes. Pintava bé, però pintava un xic barroer. Ballem selvatana nosaltres.

La justícia del sol s’escolava per l’escletxa de l’insinuós però inintuible escot. Una xocolata per començar. La nit anterior havia guanyat el barça, i potser m’era igual, però feia veure que no, i sumava aquest fet al ja de per si difícil somriure. Al carrer les paradetes eren quasi una ostentació, ara no se de que, però una ostentació al cap i a la fi. Una explosió que al principi em molestava. I seguíem passejant, sota la presencia d’un estiu anticipat, entre l’ebullició dels adolescents que omplien els bancs, i s’omplien les boques d’ells mateixos. I que despertaven certa enveja. Dos tresos i llargs.

Comencem per la dreta. El pas era incert, Rambla amunt i Rambla avall. Ja ens sabíem tots els títols,  i el sol cada cop picava més fort. A poc a poc, i sense saber perquè, ja no molestaven tant ni les paradetes, ni les roses, ni els adolescents de qualsevol edat. Tot fluïa més fàcilment, inclús nosaltres. Salt. El migdia havia arribat per sorpresa de tots, i ens esguardàvem a una ombreta prima, fent i desfent plans, presents, futurs…plans de broma. Dir per dir, tan necessari…dosos. El dia virava cap a una perfecció estranya, un desentendiment general. La meravellosa i necessària discòrdia. I un tres.
contrapunt. no van caldre roses, no van caldre llibres. El drac de nosaltres mateixos ens va nodrir del que necessitàvem. Cap desgana, cap desengany. Cap desil·lusió. Tot en un equilibri natural massa desorbitat, sospitós…extremadament fantàstic.

Comencem per la dreta. El vi del dinar no va ser en va, i sort en varem tenir d’aquell principi de jardí de les delícies  i dels plaers de pagament. Hores i hores. Cap nosa, al mig, en un racó aïllat del mateix mig. Per ser-hi, des de l’escaire, però per ser-hi. Com ha de ser. Quina sort, pensava, mentre cridava histèricament contra el comentari d’algun i bevia cafè de màquina de facultat. Quina sort de no haver de fingir aquest somriure que sortia des de on fa temps que no hi sortia res. Un somriure malèfic i necessari com la sang del drac. Un somriure simple, que ja no li calien excuses per sortir. un tres i llargs.

Ara comencem amb l’esquerra. Banderes, cossos, poemes, cossos. Un ball de joventut, que realment semblava que hagués de durar per sempre. Avall. Crits. I a la plaça…entre la suor de les mans, entre la suor de les pells no gens fredes. Entre somnis i tenores. Era real, més real que la mort de les roses d’aquí uns set o quinze dies. Era veritat. Salt. El dia va ser tan dòcil…i va acabar amb la cançó. Un tres i fora. I tothom coneix les presències a qui s’ha de donar les gràcies, ja que diria, que vaig ser feliç. Visca. 

ella

Tweet

-Quants de vosaltres heu jutjat la noia de la història 2 de dependent i
histèrica per voler que el noi obert i modern li continui fent cas?

-Quants de vosaltres heu jutjat la noia de la història 2 com una rebaixada
sense dignitat per demanat al noi d’anar a fora un 2n cop?

I l’última qüestió, estimats oberts, no seria més interessant deixar el
pobre llenguatge com està, i canviar les actituts, que són el què realment fan
mal? 

La consellera

Tweet

Benvinguts/des. Us voldria explicar dues històries molt similars, molt
diferents, no ho sé…jutgeu vosaltres mateixos/es, tots aquells/es tan
oberts/es, tan antipatriarcals, tan guais…

Història 1

Hi havia una vegada un noi, molt obert, amb un atractiu que coneixia i feia
conèixer, d’aquells que diuen dues paraules i tenen tot allò que volen i més,
que no han nascut per rebre un no en cap context. Tot i així es considerava i
era considerat un noi obert de ment, respectuós, fins i tot feminista, més que
segons quines noies, deia. Un dia aquest bon noi va anar a un concert, i va
conèixer una noia. Van tontejar, ell li va dir dues de les seves quatre frases
màgiques, ella li va donar corda i va accedir a sortir a fora amb ell. Un cop a
fora, van continuar tontejant, rient, fins i tot es van petonejar una mica. De
sobte la noia va semblar atabalada, va dir que volia tornar a entrar al
concert, que tenia ganes de festa. Ell la va seguir, una mica molest, fins que
ella es va perdre entre la multitud. Al cap d’una hora la va tornar a veure,
parlant amb un altre noi. El nostre protagonista, va anar cap a ella i davant
l’altre noi li va fer un petó, i li va demanar que tornéssin a fora. 

Història 2

Hi havia una vegada una noia, molt oberta, amb un atractiu que coneixia i
feia conèixer, d’aquelles que diuen dues paraules i tenen tot allò que volen i
més, que no han nascut per rebre un no en cap context. Tot i així es
considerava i era considerada una noia oberta de ment, respectuosa, fins i tot
feminista.  Un dia, aquesta bona noia va anar a un concert, i va conèixer
un noi. Van tontejar, ella li va dir dues de les seves quatre frases màgiques,
ell li va donar corda i va accedir a sortir a fora amb ella. Un cop a fora, van
continuar tontejant, rient, fins i tot es van petonejar una mica. De sobte el
noi va semblar atabalat, va dir que volia tornar a entrar al concert, que tenia
ganes de festa. Ella el va seguir, una mica molesta, fins que ell es va perdre
entre la multitud. Al cap d’una hora el va tornar a veure, parlant amb una
altra noia. La nostra protagonista, va anar cap a ell i davant l’altra noia li
va fer un petó, i li va demanar que tornéssin a fora.

Ara, estimats amics/gues, oberts/es, antipatriarcals, guais, respongueu amb
sinceritat, no a ningú, a vosaltres mateixos/es:

-Quants de vosaltres heu jutjat ni que fos per un moment, subliminalment,
d’escalfabraguetes, la noia de la història 1?

-Quants de vosaltres heu jutjat el noi de la història 1 com un pobre
incomprès?

-Quants de vosaltres heu pensat que el pobre noi de la història 1 tenia dret
a reclamar els seus drets i a demanar la noia d’anar a fora un 2n cop?

-I quants de vosaltres heu pensat ni que fos per un moment, subliminalment,
que el noi de la història 2 té tot el dret a parlar amb qui vulgui i a no acabar
amb la noia que comença?

La consellera

Tweet